viernes, 31 de marzo de 2017

Porqué tenemos que ir a Colliure (por Mireia Esteva)

El homenaje que haremos a Antonio Machado es también un homenaje a todos esos demócratas que creen en un mundo dónde la pluralidad es un valor, donde la libre expresión de las ideas es un bien a preservar. Queremos agradecer a los que  anónimamente están enterrados lejos de sus seres queridos, por luchar por valores que aún necesitan ser defendidos


El próximo 2 de abril, un grupo de Federalistes d’Esquerres de Badalona ha organizado una visita al cementerio de la población francesa de Colliure con el objetivo de rendir homenaje a Antonio Machado, que está enterrado en él.
¿Por qué se nos ocurre irnos a Francia a hacer un homenaje a Antonio Machado? Es muy sencillo: esa tumba sencilla situada en un pequeño cementerio de un lugar situado a solo 26 kilómetros de  la frontera española representa la diáspora del exilio español. Ese pueblo situado en la falda de los Pirineos, frente al mismo mar que baña nuestros pueblos del otro lado, y con la misma tramontana que la nuestra, no sólo acoge a un gran escritor español, que lo fue.
Machado también representa a esos miles y miles de refugiados españoles que tuvieron que huir porque defendieron un gobierno democrático frente al golpismo nacionalista homogeneizador de pensamiento único, que se adueñó de España a la fuerza. Ese nacionalismo que influido por las corrientes nacionalistas que recorrían Europa, representadas por Mussolini en Italia, por Hitler en Alemania, por el gobierno de Petain en Francia y por el gobierno de Salazar en Portugal, en España se materializó en el nacionalsocialismo  de Falange y Primo de Rivera y por el franquismo.
El nacionalismo español, defendido por la mayor parte de la iglesia, por caciques y terratenientes, tuvo miedo a perder los privilegios durante la República y no dudaron en levantarse contra el gobierno elegido democráticamente. Lucharon a favor de la República la mayoría de jornaleros y trabajadores, maestros, filósofos, literatos, científicos y librepensadores, que en muchos casos dieron su vida sin zapatos frente a un ejército bien pertrechado.
El nacionalismo homogeneizador franquista era centralista y totalitario y perseguía hasta la aniquilación al contrario. Definía, encasillando en roles predefinidos como era la mujer y el hombre, como debía ser una familia, como había que educar, que religión había que tener y como se debía adoctrinar en las escuelas. Porque el nacionalismo define quien es buen patriota y quién no. Al que no lo es, ni agua. El nacionalismo intenta homogeneizar a la población, construye patria y nación, clasificando a los ciudadanos en buenos y malos patriotas, según se ajusten o no a esas definiciones. El nacionalismo utiliza cualquier medio a su alcance para conseguir sus objetivos y la lucha por el dominio de su territorio está por encima de los derechos ciudadanos.
Al otro lado de la frontera vino Antonio Machado en enero de 1939, como muchos otros, con su madre enferma, con su hermano y cuñada.  Huía de Barcelona, ante la entrada de las tropas franquistas, donde se hallaba refugiado, habiendo huido antes del terrible asedio que vivió Madrid. En esa larga cola de gente que huía hacia la frontera se juntaron ricos y pobres, niños y abuelos, gente del norte y del sur, gente de la costa y del interior. En esa cola, huía la gente arrastrando a sus familiares enfermos y heridos. En esa cola huían casi sin nada, casi medio millón de personas, dejando atrás, mal enterrados a sus muertos, dejando atrás, sus vidas, sus casas, sus fotos. Esa gente que huía, hambrienta por el continuo asedio, aceptando la derrota, fue continuamente bombardeada hasta llegar a la frontera, dejando innumerables muertos en la cuneta, dejando sus mudas y sus carnes esparcidas por el campo. Preludio del sufrimiento de los ciudadanos que defendieron la democracia, en las poblaciones ocupadas por los golpistas nacionalistas.
Machado, cuando llegó a Francia, solo tenía dinero para sobrevivir un mes. Pero no lo necesitó porque estaba exhausto. Murió de pneumonia en un cuartito de pensión y a los pocos días murió su madre, a la que estaba cuidando. En ese cementerio, en la misma tumba están los dos. Sabemos dónde están y podemos rendirles homenaje. Hoy en día, mucha gente todavía no sabe dónde están sus muertos de esa guerra que no acabó con la victoria de Franco en 1939, sino que se alargó muchos años después, en una larga oscuridad que envió a republicanos a las cunetas sin juicio, o a trabajos forzados para reconstruir la España que los golpistas habían destruido, que obligó a emigrar de sus pueblos a gentes que se morían de hambre porque a un republicano no se le daba trabajo.

Sirva el homenaje que hacemos a Antonio Machado también como homenaje a todos esos demócratas que creen en un mundo dónde la pluralidad es un valor, donde la libre expresión de las ideas es un bien a preservar y también de agradecimiento a los que  anónimamente están enterrados lejos de sus seres queridos, por defender valores que aún ahora necesitan seguir siendo defendidos. El nacionalismo que fue durante la primera mitad del siglo XX, ahora vuelve adquiriendo nuevas formas y discursos, pero sigue queriendo levantar fronteras entre las gentes y homogeneizar a los ciudadanos, por eso algunos que tuvimos familiares o conocidos en el exilio, queremos hablar bien alto y claramente decir que las ideas no se fueron, que seguimos aquí e iremos a Colliure para recordarlos.

sábado, 25 de marzo de 2017

‘Canviem el rumb d’Europa’ (per Sara Jaurrieta)

Pensem que la resposta a la crisi no només passa per aprofundir en les relacions federals dins d’Espanya, on lliurement podem acordar quines competències volem per cada nivell de govern, sinó que pensem que aquest moment passa també per reforçar les relacions federals fora d’Espanya, a nivell europeu


(Intervenció de Sara Jaurrieta a l’acte ‘Canviem el rumbo d’Europa’ celebrat a Roma el 24 de març de 2017)


Aquesta setmana es commemora els 60 anys dels Tractats de Roma i demà tindrem ocasió de formar part d’aquesta Marcha por Europa que ens uneix a tots els europeistes.
És un marc magnífic, per tant, per poder compartir reflexions i anhels entre les persones i entitats que volem i reclamem més i millor Europa.
Federalistes d’Esquerres neix a Barcelona l’any 2012 quan un grup de ciutadans i ciutadanes van veure la necessitat d’obrir un espai federalista a Catalunya davant els esdeveniments polítics que s’estaven començant a donar en el nostre entorn.
Certs partits polítics començaven a intentar fer creure a la nostre societat que l’espai del diàleg s’havia esgotat i que tots els problemes (socials, econòmics i polítics) havien de trobar la solució en la independència de Catalunya respecte a la resta d’Espanya.
La crisi, com a tot arreu, havia deixat les seves seqüeles en la societat creant més atur, més precarietat laboral i més vulnerabilitat entre les persones.
El govern conservador espanyol va aprofitar aquesta situació de crisi per donar passes enrere amb polítiques centralitzadores i simplificant el debat públic mancant respecte a la pluralitat política i cultural.
Altres, federalistes, pensem que la solució passa per la cooperació i les aliances.
La nostra història i el nostre present com a societat està ple de governs que en moments d’incertesa i crisi opten pel reclutament. La conclusió comú que podem treure d’aquestes experiències és que han col·laborat a l’aïllament, a generar més divisions i a empobrir culturalment i socialment a les persones.
Pensem que la resposta a la crisi no només passa per aprofundir en les relacions federals dins d’Espanya, on lliurement podem acordar quines competències volem per cada nivell de govern, sinó que pensem que aquest moment passa també per reforçar les relacions federals fora d’Espanya, a nivell europeu.
En aquesta línia, creiem que cal dotar de més contingut polític i social a aquesta Europa que ha de ser capaç contínuament de donar respostes als reptes generats pels nous temps.
Des de Federalistes d’Esquerres pensem que l’espai pel diàleg és clau per avançar en aquesta direcció. Per això som una entitat que promovem la contrastació d’idees i les experiències existents.
Ara estem elaborant un documental ‘FEDERAL’ que el premiat director Albert Solé està fent per donar veu a persones d’arreu de món que han cregut i viscut les virtuts i els avenços que el federalisme ha aportat a la societat.
Des de Federalistes d’Esquerres també donem difusió a llibres, articles i debats que promoguin els valors del federalisme i la democràcia a tots els nivells: local, europeu i mundial.
En els darrers anys, malauradament només s’ha promogut amb recursos privats i públics un únic model d’organització: el nacionalista.
És per això que pensem que cal un debat just i ho fem apropant les activitats i actes a cada racó de Catalunya i d’Espanya (la setmana passada vam estar, per exemple, a Madrid).
Per combatre aquest pensament que vol ser únic treballem en xarxa amb grups federalistes dins i fora de Catalunya i Espanya.
Ens hem trobat amb molta gent que pensa com nosaltres que encara hi ha esperança en construir un futur millor des de la base de la fraternitat, compartint i coordinant visions i estratègies.
En definitiva, el que volem és una reforma de la Constitució espanyola que permeti desenvolupar un sistema federal en base als principis de la cooperació, la lleialtat institucional i la solidaritat entre els pobles d’Espanya.
Volem regenerar el model polític i institucional, fent-lo més democràtic i participatiu, respectuós de l’autogovern de les parts i de la plurinacionalitat d’Espanya.
I pensem que això ve de la mà de la construcció d’una Europa sense fronteres, federal, més justa i solidària. En altres paraules, que implica recuperar el llegat d’Atiero Spinelli, Ernesto Rossi i Eugenio Colorni.
Una Europa lliure i unida. Una Europa capaç de rescatar a les persones amb un Estat del Benestar que garanteixi la igualtat d’accés als serveis. Una Europa que sàpiga donar resposta als refugiats que fugen de la violència i la fam, buscant noves oportunitats.
El federalisme pot ser un projecte complex, però és l’únic que està donant respostes solidàries i eficaces enfront dels nacionalismes que hem conegut i patit.
El futur és federal i és allà cap a on volem anar.
Necessitem més Europa! No a les fronteres! No a les nacions!

sábado, 11 de marzo de 2017

Quina estranya gent som (per Mireia Esteva)

La llibertat i la democràcia es construeixen cada dia amb lleialtat i respecte. La lleialtat és un bé preuat i el requisit exigit a tot bon demòcrata davant de qualsevol pacte o negociació. La llibertat s'exerceix sense arrabassar-la als altres. La llibertat, quan no es coneixen els seus límits, es converteix en abús


Jo em deia moltes vegades: «Per què Catalunya perd i ha perdut sempre?»
La història de Catalunya és això: cada vegada que el destí ens col·loca en una d'aquestes cruïlles decisives, en què els pobles han d'escollir entre diversos camins, el de la seva salvació i la seva encimbellament, nosaltres, els catalans, ens fiquem fatalment, voluntàriament , estúpidament, en un carreró sense sortida. I ara hem pogut veure-ho i viure-ho amb punyent lucidesa, amb dolor entranyable.

Les paraules que precedeixen, són paraules de Gaziel publicades a la Vanguardia el 19 d'octubre de 1934, pocs dies després del pronunciament de Companys, declarant unilateralment la independència de Catalunya des del balcó de la Generalitat. L'aventura va durar poc i en la matinada del dia següent els responsables estaven empresonats. El pitjor és que en aquell moment en què a Catalunya se li reconeixia autonomia dins de la República Espanyola i es discutia sobre la federalització dels pobles de la península ibèrica, els governants catalans van llançar un ultimàtum que va generar desconfiança sobre la nostra autonomia i va provocar intents centralitzadors. El mateix Azaña, expresident de la República, que havia lluitat per aconseguir l'Estatut per a Catalunya, es mostrava decebut.
Gaziel no anava desencaminat en les seves declaracions, perquè sempre que a Espanya s'han tingut moments de major democràcia, els governants de Catalunya no han sabut actuar per aprofundir en les llibertats i han optat pel camí de la unilateralitat i del tot o res. No només han fracassat en els seus intents, sinó que cada vegada s'ha perdut credibilitat i capacitat d'influència. Catalunya ho va intentar el 5 de març de 1873, un mes després que s'establís la Primera República, mitjançant la proclamació de l ' «Estat català federat amb la república espanyola», promoguda per la burgesia per utilitzar l'independentisme com a mitjà de pressió. Tot i que es va arribar a parlar de formar un govern provisional, de convocar eleccions a Corts catalanes i de dissoldre l'exèrcit espanyol al territori, l'experiència va durar dos dies i ningú va donar suport als dirigents catalans. El 14 d'abril de 1931, una hora després que Companys sortís al balcó de l'Ajuntament de Barcelona per proclamar la segona república espanyola, el llavors president d'Esquerra Republicana, Francesc Macià, va aparèixer per sorpresa al mateix lloc, proclamant l'Estat català sota el règim de la República catalana, que lliurement i amb tota cordialitat anunciava i demanava als altres pobles germans d'Espanya la seva col·laboració en la creació d'una Confederació de pobles ibèrics ». Aquesta proclamació va ser el primer problema que va haver d'afrontar el Govern Provisional de la Segona República, i es va resoldre pactant el compromís del Govern de presentar en les futures Corts Constituents l'Estatut d'Autonomia que decidís Catalunya. La tercera i última proclamació, de la qual parlava Gaziel, es va produir a l'octubre de 1934, immediatament després que es produís l'entrada de tres ministres de la CEDA en el govern d'Alejandro Lerroux, després de deslligar-se la vaga revolucionària convocada pels socialistes. El president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar de nou l'Estat català, després d'acusar al nou govern espanyol de «monarquitzant» i «feixista»: va cridar a tots els catalans al compliment del deure i a l'obediència absoluta al Govern de la Generalitat, que des d'aquest moment trencava tota relació amb les institucions "falsejades" i declarava la guerra a l'Estat espanyol.
Els carrers de Barcelona es van omplir de joves d'Esquerra armats amb carrabines, pistoles automàtiques i fins i tot metralladores. La ciutat es va convertir en l'escenari de la batalla entre l'Exèrcit contra els Mossos d'Esquadra i centenars de simpatitzants independentistes.
Al matí següent, Companys, els consellers de la Generalitat, l'alcalde de Barcelona i diversos regidors d'Esquerra van ser detinguts a la seu del Govern. Els carrers van anar quedant buits de gent i mica en mica tot va tornar a la normalitat.
A hores d'ara, després del període més llarg viscut a Espanya en democràcia i quan més energies necessitem per cohesionar Europa, els governants de Catalunya miren cap al segle passat, menyspreen les llibertats aconseguides i es dediquen a conduir-nos unilateralment cap a no se sap on, amb manca absoluta de transparència i menyspreu cap al mateix Parlament català.
Algú ha elaborat, clandestinament, una llei de desconnexió i qualsevol dia, mitjançant la incorporació sorprenent d'un punt de l'ordre del dia enmig d'un debat parlamentari no previst per això, sense haver passat per cap comissió, sense esmenes, sense debat públic ni parlamentari, s'aprovarà la llei. Feta la llei, es procedirà a realitzar el referèndum, amenaçant amb fer esclatar una crisi de grans dimensions si algú intenta impedir-ho. Ens diuen que el referèndum serà vinculant i, per a això, ja tenen preparades estructures d'estat. Les enquestes no donen per a tantes seguretats, així és que el que cal preveure és un referèndum amanyat de resultat conegut, al més pur estil totalitari. Per tranquil·litzar-nos ens diuen que no ens preocupem, que l'endemà tindrem instruccions per a tothom.
Amb això, l'únic que s'aconsegueix és generar desconfiança en la resta d'Espanya i en els països del nostre entorn. També s'aconsegueix carregar de raons a aquells als quals la llibertat molesta i als que voldrien un estat més centralitzat i menys democràtic. La llibertat i la democràcia es construeixen cada dia amb lleialtat i respecte. La lleialtat és un bé preuat i el requisit exigit a tot bon demòcrata davant de qualsevol pacte o negociació. La llibertat s'exerceix sense arrabassar-la als altres. La llibertat, quan no es coneixen els seus límits, es converteix en abús.
No es pot parlar de democràcia quan s'actua sense transparència, sense pacte ni reconeixement mutu i s'actua de forma oportunista amb abús de poder.

Aquest món, que l'independentisme assegura que ens mira, dirà que amb tanta unilateralitat i mal fer no som de fiar i pensarà que demostrant tant menyspreu per la democràcia, que estranya gent som, com deia Gaziel. Per aquest camí, construït amb "bulldozers" o màquines anivelladores, que sols estarem!