martes, 3 de noviembre de 2015

Jugar amb la democràcia i amb Europa: Lliçons que arriben del Regne Unit (per Francesc Trillas)

El Regne Unit viu una situació de profunda incertesa després del referèndum d’Escòcia de setembre de 2014 i abans del referéndum sobre la continuïtat a la UE. La temeritat de David Cameron ha portat als nacionalistes de diferent signe a controlar l’agenda política posant en risc la cohesió i la prosperitat de la societat britànica



El setmanari britànic The Economist va publicar el 17 d’Octubre un número que hauria de ser de lectura obligatòria a Catalunya, perquè aborda en diferents articles la situació de profunda incertesa que es viu al Regne Unit en el moment actual entre referèndums: després del referèndum d’Escòcia de setembre de 2014 (on els independentistes van perdre per poc, però es van veure reforçats organitzativament fins a arrasar a les eleccions generals de fa uns mesos) i abans del referèndum sobre la continuïtat o no del Regne Unit a la Unió Europea (UE), previst com a molt tard per a 2017. La temeritat (o la capacitat estratègica, si del que es tractava era d’arraconar a l’esquerra) del líder conservador David Cameron ha portat als nacionalistes de diferent signe a controlar l’agenda política, posant en risc seriós la cohesió i la prosperitat de la societat britànica.



M’agradaria destacar dintre d’aquest número del The Economist,  un article que portava per subtítol “La suau autocràcia del nacionalisme escocès”, i també un dels articles d’un informe especial sobre la possibilitat que el Regne Unit surti de la UE (la hipòtesi anomenada Brexit), article en el qual s’analitzen les opcions de relació amb la Unió que el Regne Unit tindria des de fora de les actuals institucions comunitàries.
En el primer d’aquests articles, la columna setmanal sobre actualitat britànica del setmanari diu entre altres coses això sobre l’Escòcia governada pels independentistes del Partit Nacionalista Escocès (SNP):
"Els ingressos tributaris malgastats en regals a la classe mitjana, combinats amb un rebuig sonor de la descentralització de les reformes del sector públic d'Anglaterra, han vist créixer les llistes d'espera dels hospitals. Les taxes d'alfabetització estan caient, mentre que la grandària de les classes a les escoles augmenta. Menys escocesos de famílies pobres van a la universitat que els seus equivalents anglesos, i la diferència està creixent. A l'agost, la Comissió Europea va suspendre els pagaments de Desenvolupament Regional davant els seus dubtes sobre la capacitat d'Edimburg de gastar els diners sàviament.
No obstant això, l'oposició és feble. Això és en part per la seva pròpia culpa; tant els laboristes com els conservadors han passat per alt Escòcia, malgrat els recents intents de compensar per això. La preeminència de l'SNP s'ha vist impulsada per un augment en el suport després del referèndum secessionista fallit de l'any passat. Al Parlament escocès, els Comitès d'Investigació estan majoritàriament en mans de l'SNP, i això es nota. Quatre dels diaris del país van donar suport al partit en les eleccions generals de maig; només un va donar suport a algun altre partit.
L'autocràcia suau del SNP a Escòcia és el fil que sosté junts la gesticulació d'esquerres, amb banderes melodramàtiques i el conservadorisme estructural. Equival a un estil de govern que s'assembla més als peronistes d'Argentina que els socialdemòcrates escandinaus reformistes, als quals els polítics del SNP afalagadorament es comparen".
Bagehot (el pseudònim sota el qual s'amaga el columnista de The Economist) no dubta de la bona fe dels milers que van fer campanya pel partit, i molt menys dels milions que van votar per ell. No obstant això, no pot deixar de notar que "un govern centralitzat, la uniformitat estricta i la unitat per sobre de tot funcionen molt bé per al SNP. El control estricte en el nom de la separació ha fet que sigui una de les forces polítiques més reeixides d'Occident. (...) És menys el que l'SNP fa per la independència que el que la lluita per la independència fa pel SNP."
I això que no tenen una TV3, ni que se sàpiga un 3%, ni presumeixen de saltar-se la legalitat democrática.

Si a fora de la Unió Europea hi faria molt de fred per a una realitat tan important i antiga com el Regne Unit, que a més diposa d’una sòlida moneda pròpia, pot imaginar-se què li passaria a un nou país petit que hauria de compartir moneda


En el segon dels articles esmentats, The Economist analitza les hipotètiques conseqüències d’un estatus per al Regne Unit en relació a Europa semblant al que tenen Noruega o Suïssa (països que no formen part de la UE però que hi mantenen diferents formes de relació). Això és d’interès per als ciutadans de Catalunya, perquè alguns líders independentistes catalans, quan se’ls escapa que una Catalunya independent podria quedar fora de la UE, insinuen que les conseqüències no serien greus perquè podríem ser com Noruega i Suïssa. El setmanari britànic explica els greus incovenients de la forma de relació que aquests països tenen amb la UE. La ciutadania està insatisfeta amb aquesta relació i la majoria dels seus líders polítics recomanen al Regne Unit no seguir per la ruta que han seguit ells.
L’opció de l’Espai Econòmic Europeu del qual forma part Noruega estaria disponible en una situació “post-Brexit”, tot i que els noruecs no estarien gaire contents amb un nou gran membre que desequilibraria el seu petit club. Noruega té ple accés al mercat únic de la UE de béns i serveis sense haver de participar en polítiques relativament ineficients com les polítiques agrària o pesquera comunes (tot i que en l’actualitat els pescadors noruecs temen quedar al marge del tractat de lliure comerç de la UE amb els Estats Units). Però a canvi ha de complir amb totes les regles del mercat únic de la UE sense poder participar en la seva elaboració. A més, com a membre del Tractat Schengen, està obligat a acceptar la lliure circul·lació de persones de la UE. I malgrat que no és membre del club, ha de fer els anomenats pagaments de solidaritat en el pressupost de la UE que, en termes nets per persona, sumen aproximadament el 90% de la contribució pròpia de Gran Bretanya. 
Els desavantatges pràctics de la participació en l’Espai Econòmic Europeu poden ser sorprenents. Alguns responsables polítics noruecs expliquen que, donat que el seu país no està representat en les institucions de Brussel·les, sovint els resulta difícil fins i tot descobrir i entendre allò que es proposa i allò que s’aprova.
Respecte a Suïssa, tot i que aquest país va rebutjar participar en l’Espai Econòmic Europeu, ha arribat a dos acords bilaterals amb la UE, gràcies als quals tenen accés parcial al mercat únic de la UE. Però aquesta disposició, a diferència de l’Espai Econòmic Europeu, no és dinàmica: els canvis en les regles han de ser negociats i posats en pràctica per separat, i no hi ha cap procediment per a aclarir controvèrsies i posar sancions. Suïssa pot aplicar autònomament regulacions de la UE, però de nou sobre les quals no té ni veu ni vot, i també ha de pagar una quantitat substancial de diners al pressupost de la UE.
A diferència de Noruega, explica The Economist, Suïssa no té lliure accés al mercat únic, sobretot per als serveis, incloent els financers. Això significa que els grans bancs suïssos han d’establir filials capitalitzades per separat dintre de la UE, en general a Londres, per vendre serveis dintre del mercat únic.
Part del preu de l’accés limitat que Suïssa té al mercat únic de la UE és que, igual que Noruega, ha d’acceptar la lliure circul·lació de persones de la UE. En els dos països, la proporció de la població que ha arribat de la UE és molt més gran que a Gran Bretanya. En un referèndum de febrer de 2014, Suïssa va votar a favor de restringir la immigració de la UE a partir de 2017. Però això ha creat un gran problema amb Brussel·les: el govern suís diu que està negociant, però la seva posició negociadora és molt dèbil. La UE es nega a acceptar les restriccions, i els suïssos saben que si les imposen unilateralment, molts dels seus altres acords bilaterals s’extingiran. El fluxe del finançament dels estudiants i els diners de recerca ja s’han interromput. La UE està jugant dur en part perquè sap que qualsevol concessió als suïssos a la lliure circul·lació seria ràpidament aprofitada pel govern britànic. També ha insistit que Noruega i Suïssa han d’assumir una part justa dels sol·licitants d’asil de la UE, o enfrontar-se a sancions.
Si a fora de la Unió Europea hi faria molt de fred per a una realitat tan important i antiga com el Regne Unit, que a més diposa d’una sòlida moneda pròpia, pot imaginar-se què li passaria a un nou país petit que hauria de compartir moneda, i que a més començaria sense el reconeixement de ningú… I que en cas de ser acceptat en aquests clubs perifèrics a la UE, hauria de contribuir al pressupost (ai el dèficit fiscal!) i els seus referèndums quedarien invalidats per la pràctica de les coses. O potser en realitat ningú està pensant en aquestes coses tan mundanes, i l’únic objectiu és consolidar una autocràcia suau. Millor tots a dintre de la UE, amb lleialtat i esperit de reforma, en una Europa cada cop més unida, federal i democràtica.

No hay comentarios:

Publicar un comentario