jueves, 31 de julio de 2014

Jean Jaurès, 1914 y la derrota de la izquierda frente al nacionalismo (por Beatriz Silva)

Hace cien años fue asesinado el político socialista Jean Jaurès. Creía que los proletarios debían negarse a masacrar a sus camaradas extranjeros en nombre de la nación y proponía detener el estallido de la Primera Guerra Mundial con una huelga general. El libro de Max Gallo 1914, el destino del mundo nos recuerda día a día los meses que precedieron al conflicto y al hombre que no se dejó tentar por el nacionalismo



Un 31 de julio como hoy, hace cien años, el político socialista francés Jean Jaurès cayó asesinado por un tiro en la cabeza mientras cenaba en un restaurante de París. Su oposición militante a la guerra y su lucha de diez años para conseguir una reconciliación entre franceses y alemanes le habían hecho ganarse el odio de los nacionalistas.
Un día después, el sábado 1 de agosto de 1914, Alemania declaró la guerra a Rusia, aliada de Francia e Inglaterra. El imperio austro-húngaro ya estaba en guerra con Serbia desde hacía cuatro días y el engranaje de las alianzas arrastró en pocas horas a las naciones de Europa a lo que ellos bautizaron como la Gran Guerra y que se conocería más tarde como la Primera Guerra Mundial.
Millones de hombres se prepararon jubilosos para vestir el uniforme sin imaginar que se acumularían diez millones de cadáveres hasta noviembre de 1918. Y que a éstos habría que sumar los cincuenta millones de muertos de la Segunda Guerra Mundial, hija de la Primera.

La guerra debía ser breve y local pero se prologó durante cincuenta y tres meses y se convirtió en una guerra civil europea. En 1919 el tratado de Versalles no consiguió reconciliar a los adversarios ni reforzar la democracia. La Primera Guerra incubaba la Segunda



El infierno del siglo XX se forjó durante 1914, doce meses que el historiador francés Max Gallo revive día a día en su libro 1914. El destino del mundo donde intentar mostrar en el centenario de la Gran Guerra como la herida abierta en esos meses decisivos no se cerró hasta los Balcanes en 1991.
En la crónica destaca la figura de Jean Jaurès: cómo su muerte representó el fracaso del internacionalismo socialista contra la guerra y despejó el camino para que los obreros de izquierda franceses y alemanes terminaran por integrarse en las “uniones sagradas”, grandes coaliciones políticas para enfrentarse en el conflicto.
En las 300 páginas del libro destaca el análisis lúcido y visionario de Jaurès. “De la guerra europea puede surgir un largo período de crisis contrarrevolucionarias, de reacción furiosa del nacionalismo exasperado, de dictaduras asfixiantes, de militarismo monstruoso, una larga cadena de violencia retrógrada y de odios mezquinos, de represalias y de servidumbres”, dice desde el diario que él mismo fundó, L’Humanité, donde anuncia lo que será el siglo XX tras la guerra: bolchevismo, fascismo, nazismo, exterminio y destrucción.
Jaurès profetiza también que la guerra que se acerca. “Será el holocausto más terrible tras la guerra de los Treinta Años”, dice y añade después: “El capitalismo no quiere la guerra pero es demasiado anárquico para conseguirla. Sólo existe una fuerza profunda de solidaridad y unidad: el proletariado internacional”.
En esto Jaurès se equivocó. Su utopía internacionalista no se hizo realidad porque, como Max Gallo recuerda, los pueblos y los proletarios terminaron vistiendo el uniforme de su nación y defendiendo el suelo sagrado de la patria.


La utopía internacionalista de Jaurès no se hizo realidad porque los pueblos y los proletarios terminaron vistiendo en la Primera Guerra Mundial el uniforme de su nación y defendiendo el suelo sagrado de la patria. Jaurès fue acusado de no ser un “patriota"



Los grandes periódicos como Le Petit Parisien y Le Figaro, y los diarios católicos como La Croix y Le Pèlerin, no se cansaron de repetir esos días que Jaurès no era un “patriota” y que su condena al nacionalismo no era más que una cortina de humo tras la que se encontraban oscuros acuerdos con Alemania en detrimento de Francia.
Unas horas antes de la muerte de Jaurès, ya nadie dudaba que la guerra había atravesado por la puerta y se había instalado en los espíritus. Para los pacifistas y la izquierda que habían creído que pararían el conflicto con una huelga general, que los proletarios se negarían a masacrar a sus camaradas extranjeros en nombre de “La internacional”, fue un día de derrota.
Jean Jaurès entró en el café del Croissant, en la rue Montmartre de París, y se instaló en una mesa de espalda a la calle. Nadie se dio cuenta que un sujeto se acercaba al otro lado de la ventana, levantaba la cortina y apuntaba con un revolver a la cabeza de Jaurès. Eran las 21.40 del 31 de julio.
“Ya no hay opositores; hay tan sólo franceses” dijo uno de sus adversarios en el Parlamento el día de su entierro. Lo recuerda Margaret MacMillan en su libro 1914 De la paz a la guerra donde apunta que a continuación los diputados prorrumpieron en prolongados gritos de “¡Vive la France!”.
La guerra debía ser breve y local pero se prologó durante cincuenta y tres meses y se convirtió en una guerra civil europea. En 1919 el tratado de Versalles no consiguió reconciliar a los adversarios ni reforzar la democracia. La Primera Guerra incubaba la Segunda.
Mas Gallo recuerda que habría que esperar a 1989, con la caída del Muro de Berlín, y la disolución de la Unión Soviética en 1991, para que la Primera Guerra Mundial cerrara su última puerta: la guerra de los Balcanes. Los serbios asedian Sarajevo. Belgrado es bombardeada. En el mismo lugar en que fue asesinado el archiduque Francisco Fernando el 28 de junio de 1914 se cierra el ciclo abierto por la Primera Guerra Mundial en un año que marcó para siempre el destino del mundo.

viernes, 25 de julio de 2014

Salvem el català dels seus fanàtics (per Francesc Trillas)

L’ús de català no només depèn de polítiques que fomentin el seu ús sinó també de la percepció que els sectors socials més allunyats de l’ús quotidià del català tinguin del catalanisme com a moviment social. I en els darrers anys és ben possible que el catalanisme s’hagi vist com un moviment radicatlitzat, en mans de sectors extrems que pretenien imposar una agenda que no és la de la majoria de la població


Fa unes setmanes es va fer pública l’enquesta d’usos lingüístics que periòdicament encarrega la Generalitat de Catalunya. Ja en l’anterior edició de 2008, es posava de manifest la pluralitat d’usos lingüistics en la nostra comunitat, amb el castellà com a primera llengua d’ús quotidià  lleugerament però clarament per davant del català, i amb grans diferències entre l’àrea de Barcelona i la resta del país. Això no impedia que una gran majoria de la població visqués com un fet absolutament normal la convivència de dos idiomes en la vida quotidiana i en moltes de les nostres famílies.


En els darrers sis anys el català ha retrocedit com a idioma utilitzat prioritàriament



Com explicava Jordi Matas en un article recent, l’enquesta de 2014 mostra com en els darrers sis anys el català ha retrocedit com a idioma utilitzat prioritàriament. Especialment preocupant és l’actitud reticent davant de l‘aprenentatge de l’idioma que mostren alguns col·lectius. El més sorprenent és que aquestes xifres sembla que no preocupen a la Generalitat, que té amplíssimes competències en aquesta matèria. De totes maneres, l’ús de català al meu entendre no només depèn d’aquestes polítiques, sinó que també depèn de la percepció que els sectors socials més allunyats de l’ús quotidià del català tinguin del catalanisme com a moviment social. I en els anys que han transcorregut des de la darrera enquesta és ben possible que el catalanisme s’hagi vist com un moviment radicatlitzat, en mans de sectors extrems que pretenien imposar una agenda que no és la de la majoria de la població.
El català i les polítiques lingüístiques, en un sentit ampli, són un bé col·lectiu. Com tot bé col·lectiu, estan al servei de tota la població, encara que alguns ciutadans en puguin fer una valoració més alta que altres. Passa com amb altres béns col·lectius, com els monuments o els parcs urbans: estan a disposició de tothom, però no a tothom els agraden en el mateix grau. Històricament, el catalanisme més intel·ligent, el del president Tarradellas més que no pas el del president Pujol, era un catalanisme que anava amb molt de compte, que era molt prudent, perquè volia avançar amb seguretat, ser amable (“ciutadans de Catalunya”). Per això la immersió escolar en català ha estat no només acceptada, sinó liderada, per líders polítics d’origen castellanoparlant de municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Un instrument obvi per defensar i generalitzar l’ús i el coneixement del català és la televisió pública. És fàcil adonar-se que, des de l’acceleració de l’efervescència independentista viscuda des de 2012, que ha tingut en la televisió pública un instrument privilegiat especialmente trist i lamentable, la segmentació de la població entre els qui veuen TV3 i els que prefereixen evitar-la, ha augmentat


Un instrument obvi per defensar i generalitzar l’ús i el coneixement del català és la televisió pública, en especial el seu principal canal, TV3, però avui també el seu canal infantil i el seu canal esportiu. D’acord amb les dues darreres enquestes esmentades, aquests canals es veuen molt majoritàriament en aquelles comarques on el català està més estès, i es veuen poc en aquelles comarques i aquells barris on el castellà és predominant. És a dir, és més un canal de mobilització que no pas un canal d’aprenentatge. És fàcil adonar-se que, des de l’acceleració de l’efervescència independentista viscuda des de 2012, que ha tingut en la televisió pública un instrument privilegiat especialmente trist i lamentable, la segmentació de la població entre els qui veuen TV3 i els que prefereixen evitar-la, ha augmentat. Si jo, que sóc un catalanista de la primera hora (estava a la plaça de Sant Jaume el dia del “ja sóc aquí” i un llarg etcètera), evito passar per aquesta cadena quan faig zapping, m’imagino que altres sectors, aparentment més majoritaris, amb altres sensibilitats culturals, deuen fer el mateix.
El futur del català es juga a l’àrea de Barcelona, no a la Garrotxa. I també es juga al País Valencià, a les Illes Balears i a l’Aragó. El català tindrà menys probabilitats de desaparèixer si es parla no només a la Comunitat Autònoma de Catalunya, sinó també en altres territoris, i si aquests territoris tenen una relació fluïda amb la majoria de catalano-parlants, que avui estan a Catalunya. No s’ha de treure molt de fum per arribar a la conclusió que una eventual separació de Catalunya de la resta d’Espanya és vista amb molta inquietud tant per molts ciutadans castellanoparlants de Catalunya (que poden començar a pensar que les polítiques d’immersió són el presagi de quelcom que no desitgen), com per molts catalanoparlants de fora de Catalunya, els dubtes dels quals ja han merescut la reganyina d’algun hooligan del sobiranisme.
El catalanisme que jo albiro ha de ser un catalanisme pragmàtic, amable, que encoratgi l’aprenentatge i l’ús del català sense dogmatismes. Un catalanisme que aspiri a una Espanya federal que tingui el català com a idioma oficial com el francés és oficial a tot Canadà o a tot Suïssa, i que aspiri a una Europa sense fronteres on les velles nacions d’Europa puguin viure juntes i en pau en un nou estat federal europeu que evolucioni des de l’actual Unió Europea sense passos enrera, conservant els seus idiomes i comunicant-se entre elles des de la barreja i la fraternitat.

jueves, 17 de julio de 2014

Cap a una Segona Transició (per Salva Redón)

És el moment de traçar el recorregut cap a una nova realitat que superi els dèficits heretats de la Primera Transició, la del període endegat el 1976 i articulada en el text constitucional del 1978. Tres dels pilars d'aquella Transició fan figa, i tots tres es van deixar inacabats


Des de fa uns anys, que coincideixen bàsicament amb la greu afectació de la crisi econòmica, s'ha agegantat una bretxa que separa un ampli sector de la ciutadania i les institucions. És una realitat explicable per diferents raons objectives, però poc justificable perquè el que està en joc és la supervivència de la democràcia. La bretxa no pot esdevenir tan profunda com per a que les parts no acabin trobant punts de contacte i evitant l'ensorrament d'un edifici que, d’altra banda, està necessitat de reformes. Però encara no hem superat la fase de l'enroc, la del descrèdit de l'adversari des de la trinxera. Potser això ja va bé per a alguns.



La bretxa es va iniciar abans del 2008, tot i que la bombolla econòmica encara lluïa i embolcallava unes vergonyes que s'han demostrat sistèmiques. La política, des de la seva concepció a la seva praxis, feia temps que no comptava amb la complicitat de la gent. La majoria absoluta d'Aznar, amb la seva injustificable adhesió a la guerra d'Iraq, amb les seves mentides a l'entorn de l'11-M, va deixar pas a una etapa més il·lusionant, la primera legislatura del president Zapatero. Quan esclatà la crisi, amb un Zapatero enfortit electoralment, s'accentuà la desconfiança de la ciutadania, doncs els governants es van rendir a les exigències dels mercats, un eufemisme utilitzat per encobrir els interessos de les grans corporacions financeres i dels especuladors internacionals, inclosos alguns estats i institucions. No hi va haver transparència ni valentia política (negació de la crisi, absurda  propaganda dels brots verds, introducció de l'article 135 a la Constitució, etcètera) per afrontar la realitat i evitar una creixent desafecció. El PSOE, el gran partit del moment, va encetar el camí del descrèdit i encara està pagant els plats trencats. A l'altra banda, el PP aprofitava l'avinentesa per practicar una oposició barroera i irresponsable, fins i tot amb tics de regust franquista, per tal de foragitar els ànims i guanyar el poder. La jugada li va sortir bé a la curta, però al preu de governar sent ostatge dels seus excessos. A Catalunya també va caure el tripartit d'esquerres en benefici del campió de les retallades socials, l'Artur Mas de CiU. Mentre, el tap de la corrupció saltava pels aires un dia rere l'altre demostrant la impunitat i el desvergonyiment amb què s'havien gestionat els afers públics aquí i allà, un espectacle dantesc que ha salpicat inclús a la família Reial, i del qual encara podem esperar-ne nous episodis.

Però, quins són els canvis que hi calen? Quin ha de ser el seu abast? Com es podrien bastir? Les preguntes s'amunteguen sobre la taula i no hi ha respostes fàcils ni unívoques. L'única evidència és que haurem de sortir de les trinxeres partidàries


I, amb l'esment de l'actitud barroera del populars, s'escau introduir-hi el debat plantejat pel sobiranisme català. Si bé és cert que les campanyes contra l'Estatut engegades pel PP -amb la indiferència, o la complicitat, d'alguns barons del PSOE- van esperonar alguns sectors del catalanisme a decantar-se cap a l'independentisme, els factors més determinants d'aquest transvasament, qualitativa i quantitativament, han estat la incertesa i el malestar provocats per la crisi econòmica entre les classes mitjanes a Catalunya, quelcom semblant a les reaccions nacional-populistes dels àmbits benestants centre i nord-europeus respecte dels seus veïns del Sud. Més enllà de la legitimitat d'algunes reivindicacions catalanes, el cas és que PP i CiU han enarborat les banderes per amagar l'exercici de les mateixes polítiques antisocials.
En aquest caliu s'ha covat la situació actual. Les eleccions europees han posat el país davant del mirall i els fonaments de l'Estat han trontollat. De no gaire ha servit la comparació amb el que ha passat a la resta de la Unió Europea, una altra institució malalta i amenaçada des d'uns paràmetres equiparables als espanyols. De sobte, tot s'ha precipitat, tothom en parla: Hi calen canvis! Fins i tot el rei Joan Carles així ho hauria interpretat en decidir-se a abdicar. Hores d'ara, pocs analistes, de tots els colors, es sostreuen a aquesta anàlisi. Mai és tard.
Però, quins són els canvis que hi calen? Quin ha de ser el seu abast? Com es podrien bastir? Les preguntes s'amunteguen sobre la taula i no hi ha respostes fàcils ni unívoques. L'única evidència és que haurem de sortir de les trinxeres partidàries per teixir complicitats avaladores de futurs consensos. És el moment de plantejar-se una Segona Transició, és a dir, de traçar el recorregut cap a una nova realitat que superi els dèficits heretats de la Primera, la del període endegat el 1976 i articulada en el text constitucional del 1978. Tres dels pilars d'aquella Transició fan figa, i tots tres es van deixar inacabats.
L'organització territorial es va cloure en fals amb la formulació de l'estat de les autonomies. La creació d'un veritable estat federal hauria clarificat molt més els àmbits de responsabilitat competencial de cadascú dels territoris en funció de les seves singularitats, alhora que hauria fixat els mínims comuns denominadors de l'estructura federal amb unes garanties de perdurabilitat similars a les d'altres models d'èxit en el món. El finançament de les comunitats, la inutilitat del Senat, etcètera, serien problemes segurament superats.

L'aplicació de les anomenades polítiques d'austeritat ha escombrat els avenços de gairebé tres dècades en gairebé tres anys. La gent treballadora ha pagat injustament la pitjor part d'una crisi que només ha servit per enriquir molt més als poderosos


La salut democràtica del país també s'ha demostrat molt feble. La llista de greuges es fa molt llarga: portes giratòries, partitocràcia, ingerències polítiques sobre el poder judicial, etcètera. Els drets democràtics -com ara els de vaga o manifestació- també han estat retallats o, en el millor dels casos, greument amenaçats pel partit del govern i els seus satèl·lits parlamentaris.
L'estat del benestar tampoc no es va poder consolidar més enllà de ser esbossat en el capítol dels drets constitucionals de la ciutadania. L'aplicació de les anomenades polítiques d'austeritat ha escombrat els avenços de gairebé tres dècades en gairebé tres anys. La gent treballadora, que sovint va mirar cap a una altra banda durant l'època de vaques grasses, ha pagat injustament la pitjor part d'una crisi que només ha servit per enriquir molt més als poderosos.
S'albira, doncs, la factibilitat d'acabar endegant un procés de reforma constitucional que solidifiqui l'arquitectura de l'edifici democràtic. No serà ràpid ni fàcil, però hi serà. L'esquerra ja hauria d'estar treballant amb aquesta perspectiva per jugar-hi fort, per assegurar unes fites irrenunciables i per transaccionar-ne d'altres. Trobo a faltar, però, la voluntat de confluència real de la que tant es parla des de l'esquerra. Perquè els certificats de puresa, les etiquetes, no ajuden a sumar davant d'una eventual negociació amb una contrapart, la dreta, molt poderosa. Em sembla adient recordar com, en els dos únics episodis anteriors d'esplendor democràtic a Espanya, el Sexenni de 1868-1874 i la Segona República, hi van existir dos acords previs per bastir el canvi. Els Pactes d'Ostende (1866) i de Sant Sebastià (1930) incorporaren tots aquells actors partidaris d'una regeneració democràtica sincera i profunda, independentment de si havien participat del règim precedent o no, amb l'amplitud de mires necessària per intentar articular una majoria política i social. S'atribueix a Aristòtil una sentència que diu: “La política és l'art del possible”. Aquesta frase ha estat modificada històricament per uns i altres per tal de justificar els més diversos posicionaments. Potser la meva versió sigui la més heterodoxa de les emprades, i d'un èxit més que efímer: “La política és l'art de combinar ambició i cintura”.

martes, 8 de julio de 2014

Financiación interterritorial, solidaridad y federalismo (Por Josep Maria Vegara)*

Los mercados, por su propia naturaleza, no pueden organizar la solidaridad. Un aspecto clave de la financiación interterritorial lo constituye el tratamiento de la solidaridad y la consideración de que quien contribuye no puede quedar en peor condición que quien recibe


Uno de les temas centrales de la financiación territorial en un esquema federal es el de la organización de la solidaridad interterritorial. Es por ello indispensable precisar en qué sentido se utiliza el concepto de solidaridad y cómo se propone organizarla. Para esto hay que identificar y diferenciar la solidaridad relativa a los derechos sociales básicos de los restantes aspectos.



Se trata de formular las líneas generales de una propuesta encaminada a enfocar adecuadamente el tema y basada en dos principios transparentes y operacionales: 1) la igualdad de las necesidades básicas reconocidas y 2) la consideración de que quien contribuye a la solidaridad no puede quedar peor que los que reciben.
Un tema central de la financiación territorial lo constituye el tratamiento de la solidaridad; para ello es fundamental diferenciar los diversos tipos de solidaridad con el fin de evitar dar respuestas únicas a problemas distintos.
La solidaridad. ¿De qué clase de solidaridad se está hablando realmente? El debate halla amplio eco social porque se está hablando fundamentalmente de  la  solidaridad  relativa a los riesgos sociales básicos, es decir, aquéllos relacionados con la salud, la vejez, el paro, los servicios sociales básicos y la falta de oportunidades de educación. Se debate sobre la solidaridad como socialización institucionalizada de “la mala suerte” y relativa a estos riesgos básicos: o sea, al infortunio. Perder en la lotería o en una innovación tecnológica puede calificarse de “mala suerte” pero, claramente, no tiene nada que ver con los riesgos sociales básicos.
Los mercados, por su propia naturaleza, no pueden organizar la solidaridad. Un acto solidario no espera una reciprocidad equivalente: por definición es un  acto asimétrico que no espera reciprocidad puntual. Los mercados pueden implementar un sistema de seguros privados en el que cada individuo, o cada familia, pague su cuota/prima de cobertura de un riesgo en función de su probabilidad de exposición al riesgo y de los costes derivados; éste es el caso de un seguro privado de salud o de cobertura de accidentes de automóviles. La mutualización privada de los riesgos se organiza en el seno de colectivos  relativamente homogéneos desde el punto de vista de los riesgos.

La solidaridad organizada mediante un sistema de cobertura universal es una opción política e ideológica. La política sanitaria –privatizadora- propugnada por el PP de Madrid no está en esta línea. Y la del Tea Party en los Usa, opuesto a la reforma sanitaria de Obama, tampoco


La redistribución de la mala suerte. Alternativamente, se puede organizar la solidaridad mediante un sistema de cobertura universal, obligatorio para todos los ciudadanos, con independencia de sus riesgos personales, y sin hacer pagar a las personas en función de su probabilidad individual anticipada de exposición al riesgo y de la  gravedad de sus consecuencias. Ello comporta una socialización del riesgo, a sea, una “redistribución de las consecuencias de la mala suerte”, es decir, de los infortunios.
Dicho lo cual puede afirmarse que no parece discutible que la solidaridad institucional tiene como límite que aquéllos que aportan a la misma no deben quedar en peores condiciones que los que reciben.
La solidaridad en los términos indicados es una opción política e ideológica, relativa al modelo de sociedad que se desea y está, por ello, cargada de consecuencias. Claramente, la política sanitaria –privatizadora- propugnada por el PP de Madrid no está en esta línea. Y la del Tea Party en los Usa, opuesto a la reforma sanitaria de Obama, tampoco lo está. Hay quien sostiene que cada uno debe cargar con su mochila de la suerte; normalmente lo dice parte de los beneficiados. Aquéllos ciudadanos que aceptan una solidaridad necesariamente asimétrica -aunque ellos no sean los beneficiarios a título personal o familiar- están defendiendo unas políticas diferentes y otro tipo de sociedad.
Una de las “circunstancias” no elegidas, asignada por la buena o mala suerte, es el lugar de nacimiento asociado a la familia de origen y que puede comportar desventajas en las condiciones iniciales de las personas debido a las características objetivas de los diversos territorios: subdesarrollo económico y social comparativo, insuficiente dotación de servicios básicos, etc. Desde este punto de vista –distinto de la cuestión de las identidades nacionales- el lugar de nacimiento no tendría ninguna especificidad en relación con los derechos básicos: las diferencias afectarían fundamentalmente al diseño de las políticas necesarias según la distribución de competencias.
Los derechos garantizados. Existen derechos y derechos: no es lo mismo que la Constitución proclame el derecho a la salud de todos los ciudadanos que exista efectivamente un sistema público de salud a nivel del Estado. Un derecho constitucional cuyo cumplimiento exija recursos económicos está garantizado sólo cuando en su apoyo existen instituciones y políticas públicas dotadas de los recursos adecuados para ello; por ello es fundamental distinguir los derechos proclamados de los derechos garantizados. 

Un derecho constitucional cuyo cumplimiento exija recursos económicos está garantizado sólo cuando en su apoyo existen instituciones y políticas públicas dotadas de los recursos adecuados para ello


Las pensiones. En España, el sistema de pensiones depende del Estado –por medio de la Seguridad Social- mientras que salud y educación forman parte de las competencias actuales de las CC.AA. En los tres casos el flujo de ingresos y gastos presentan diferencias si se agregan los datos de las personas por territorios. No hay motivo alguno para excluir del análisis la Seguridad Social del tema de la solidaridad por el simple hecho de que no es competencia autonómica. Las cuotas las pagan los cotizantes en el lugar de trabajo y con ello se financian las pensiones que los perceptores reciben en su lugar de residencia de cuerdo con sus derechos adquiridos a lo largo de su vida laboral; ello da lugar a desequilibrios entre las cotizaciones pagadas y las pensiones percibidas entre CC.AA: lo mismo ocurre cuando jubilados desplazan su residencia de la Comunidad en la que trabajaban o otra, por razones familiares, de coste de la vida u otra. Ahora bien, es patente que dado que las pensiones no son competencia autonómica dichos desequilibrios no son relevantes para evaluar la solidaridad interterritoral. Lo mismo ocurre con el subsidio de paro por la misma razón.
Salud, educación, servicios sociales y solidaridad. Por el contrario, salud y educación ocupan un lugar central debido al hecho de que en España son competencia de las Comunidades Autónoma por lo que la financiación de los recursos necesarios constituye el centro del debate sobre la solidaridad. De aquí surge el núcleo duro de la “solidaridad interterritorial”.
Territorios o personas. Aunque los impuestos los pagan las personas (reales o jurídicas), cuando existen servicios públicos gestionados de modo descentralizado, puesto que- debido a ello- existen transferencias de recursos entre los diversos territorios es pertinente analizar dichas transferencias agregando por territorios, de modo que, finalmente, es relevante considerar las “personas en los diversos territorios” como unidad de análisis de sus cargas fiscales y los servicios que reciben.
Resulta importante destacar que cuando se proclama el derecho a “niveles de vida semejantes” se abandona el terreno de la “solidaridad ante los riesgos sociales básicos” para abordar otros problemas distintos.

* Versión en castellano de un extracto del capítulo “Economia d’una Espanya plurinacional” editado en catalán por Edicions Els Llums y coordinado por Francesc Trillas