Un pais normal (Per Adrià Casinos)

Ni França ni Itàlia ni Alemanya. Cap país democràtic contempla la possibilitat de la secessió d'una part del seu territori en la seva Constitució. Ni tan sols Suïssa, tan donada als referèndums. Hauríem doncs de concloure que cap d’aquests països és normal?

Des de fa uns dies corren per Barcelona uns cartells que diuen: ”En un pais normal votar és normal”. Personalment no deixo d’estar d’acord amb l’afirmació. Ara bé, jo afegiria: “En un país normal no es vota sobre qualsevol cosa en qualsevol moment”. Per exemple, si el consell regional de Còrsega demanés a la cambra de diputats francesa que se’ls hi transferís la potestat d’organitzar una consulta d’autodeterminació, no crec que s’arribés a discutir la qüestió al Palais Bourbon, entre d’altres coses perquè hi ha un article de la constitució gal-la qu diu que la república és una i indivisible. Igualment ho tindria pelut la regió vèneta, car la constitució italiana incorpora un article que sembla calcat del francès adés esmentat. Sembla que hi ha un fort corrent a Flandes que vol reduir Bèlgica a una estructura confederal. No tindran més remei que basquejar-se per canviar la constitució. L’article primer deixa ben clar que la sobirania rau en el conjunt de la nació (en singular). D’igual manera  a les constitucions alemanya o suïssa no hi ha ni de lluny una escletxa que permeti la secessió d’un land o un cantó. I això malgrat el fet que en el pais alpí els referèndums a voltes semblen ser l’esport nacional. Hauríem doncs de concloure que cap d’aquests països és normal? Al meu entendre, sí que ho són, ja que es vota quan cal sobre qüestions que cauen dins la legalitat.

Assumeixo que el cartell esmentat considera que Espanya no és un país normal per la negativa del Congrés de Diputats a transferir a la Generalitat de Catalunya la potestat de convocar una consulta que, al meu entendre, és d’autodeterminació. Ara bé, com he intentat mostrar, la situació espanyola no és diferent a la del nostre entorn. 

Un altre argument que s’utilitza per tal de defensar el caràcter democràtic i “normal” del procés sobiranista català, és la referència  als 3 milions i escaig obtinguts per les tres formacions diguem-ne sobiranistes (CiU, ERC, IC-EUiA) i la majoria d’escons al Parlament de Catalunya en mans d’aquelles. Dels vots no cal dir res més; les xifres canten. En el límit, si es volgués filar prim, es podria calcular el percentatge que representen aquells vots en el conjunt del cos electoral català. Però no hi entraré en aquestes misèries. Ara bé, els escons ja són figues d’un altre paner. En les últimes eleccions, en les passades i en les futures, si no canvia res, jo, com a barceloní, m’hi he considerat i em consideraré estafat: el meu vot no val ni de lluny el mateix que un de la Catalunya profunda, on casualment els partits nacionalistes tenen l’aviram. Sí, és cert que els habitants de la regió metropolitana de Barcelona hauríem d’estar acostumats. La ideología pairalista sempre ha considerat sospitosa això que quan convé afalaguen dient-ne “cap i casal”. Som massa cosmopolites, “terra baixa”. Però el problema és que ara ja no es tracta de confirmar el nacionalisme com a masover (a això ja estem fets) sinó d’elevar-lo a la categoria de propietari, amb una més que probable eliminació de la llei de contractes de conreu. I ja que parlem d’escons, tampoc entraré en altres misèries, com fins a quin punt una part de l’electorat de IC-EUiA (una de les tres potes del tamboret sobiranista; de falca, en fa la CUP) se sent o no a desgrat amb l’actuació neonacionalista dels seus dirigents. Solució: que a les pròximes eleccions cada partit vagi amb una opció molt clara d’independència si o no, i amb una llei electoral que faci seva aquella consigna del segle XIX en contra del vot censatari: un home (o dona), un vot. 

Ara ja no es tracta de confirmar el nacionalisme com a masover (a això ja estem fets) sinó d’elevar-lo a la categoria de propietari, amb una més que probable eliminació de la llei de contractes de conreu

I ja que es parla d’escons i de la poca sensibilitat del Parlament espanyol cap a les reinvindicacions, suposadament, de tots els catalans, em referiré a un “oblit”. Caldria recordar que la iniciativa demanant la consulta va ser rebutjada  per la majoria dels diputats elegits directament pels ciutadans catalans. I són aquests, en la seva condició de diputats nacionals, els que, segons la constitució, encarnen la sobirania. El 23 d’abril, a propòsit de la intervenció de Mariano Rajoy al Senat el dia abans, Joan Herrera identificava congrés dels diputats amb president del govern espanyol. A veure, els diputats no els ha anomenat a dit Rajoy. Són el resultat d’unes eleccions les quals que jo sàpiga ningú no ha qüestionat. Una altra cosa és que ens agradi la majoria actual. 

Seguim amb comparacions de normalitat. “Madrid no és Londres” se’ns diu. Jo afegiria “Barcelona tampoc no és Edinburg”. El sectarisme amb què actuen els mitjans de comunicació, escrits o audiovisuals, repetidament denunciat, clama al cel. Els mitjans escrits es permeten aquest sectarisme perquè no han de bellugar-se per l’audiència: qualsevol català en “compra” diàriament exemplars a través dels seus impostos. Quant als mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió la cosa és al llindar del totalitarisme: quan alguna veu discrepant apareix, ho fa a títol d’sparring: hi será sempre en minoria a fi i efecte que els gaudidors de la canongia de ser tertulians habituals, puguin lluir-se. I si no n’hi ha prou, sempre queda la solució de recórrer a la burla, com és el cas recent de Manuel Cruz. És això “normal”? En aquest cas concret a la BBC, que acaba de reafirmar ben clarament la seva neutralitat en la qüestió escocesa,  s’hauria engegat ja una investigació i la suposada “humorista” es podria posar en remull.

“Madrid no és Londres” se’ns diu. Jo afegiria “Barcelona tampoc és Edinburg”. El sectarisme amb què actuen els mitjans de comunicació, clama al cel. Què hauria fet la BBC si un dels seus col·laboradors s’hagués burlat d’un entrevistat com va succeir a TV3 amb Manuel Cruz? És això normal?

Un altre exemple que Barcelona no és Edinburg? A les zones bilingües d’Escòcia, on el gaèlic és co-oficial amb l’anglès,  no se li obliga ningú  a retolar en una determinada llengua, sota l’amenaça de multa.

Que en aquesta situació la Generalitat de Catalunya es permeti d’obrir una pàgina web dirigida a l’exterior, on s’intenta vendre la idea de les arrels democràtiques del procés, faria riure, si la situació del país no fos ja de tragèdia. La veritat és que tot plegat els que surten millor lliurats en tot aquest escàndol són els sectors que sempre han estat clarament nacionalistes, àdhuc independentistas. Al  meu entendre, la coherència sempre és d’agrair en circumstàncies semblants.  Ara bé, l’oportunisme dels altres, dels parvenus, no té excusa, incloent-hi les dues grans centrals sindicals suposadament de classe. Tant es cotitza una creu de Sant Jordi?

No fa gaire dies els secretaris generals d’ambdues organitzacions es fotografiaven amb Muriel Casals a les Tres Xemeneies. Era la seva contribució  a “l’esforç patriòtic” que volia reflectir l’esmentada página web. Davant d’això haig d’admetre que no sóc objectiu. El meu avi matern, electricista, va fer en aquell lloc la vaga de l’any 19. A diferència del de la senyora Casals, m’ensumo. Així que suggereixo als “companys” Alvarez i Gallego que quan vulguin tornar a passar a la història de manera tan gràfica i tan poc heroica, ho facin a la confluència de Via Laietana amb Jonqueres, davant del monument a Cambó. És on s’escau.