No som nacionalistes! (Per Francesc Trillas)

Té credibilitat sostenir que l’independentisme català de 2014 sigui no nacionalista? És realment no nacionalista la parafernàlia, la forma d’expressar-se i la simbologia de l’actual moviment independentista català? La competència per veure qui posa més banderes i més grans, els brots d’hispanofòbia, la culpabilització de l’enemic exterior són, segons la meva opinió, expressions canòniques de nacionalisme pur i dur

Alguns que participen o donen suport, amb diferents graus d’entusiasme, al moviment independentista a Catalunya, fan un esforç per justificar-se dient que o bé ells, o bé el moviment en sí, no té un caràcter nacionalista. Adrià Casinos s’ha referit amb bons arguments a un d’aquestscasos, però no és un cas aïllat. Ho he sentit dir a amics meus que han assistit a algunes de les grans manifestacions independentistes. Fins i tot personatges habitualment afins al nacionalisme català com Jordi Barbeta (Jordi Barbeta!!) han fet intents per distanciar-se del nacionalisme, sense abandonar el seu suport al “procés”.

La proliferació de tota mena d’uniformes estelats com sabates, camisetes, jerseis, tovalloles i, fins i tot, tapiceries de cotxes són expressions nacionalistes

És encomiable i és d’agrair que hi hagi persones que recolzen l’independentisme i que vulguin distanciar-se del nacionalisme, encara que de vegades un pugui sospitar que ho fan, conscientment o no, potser per un problema de mala consciència alguns, o per raons de màrketing uns altres: el concepte de nacionalisme, senzillament, no ven.  I dic que és d’agrair perquè el nacionalisme  és una de les pitjors plagues de la humanitat, co-responsable de les principals desgràcies del segle XX (dues guerres mundials i la guerra dels Balcans, entre altres) i d’algunes de les principals amenaces del segle XXI.

En els nostres dies de fluxes i problemes globals, de diversitat i d’identitats i sobiranies compartides, els estats-nació están en declivi, si no completament obsolets, i resulta anacrònic seguir sostenint que el món s’ha d’organitzar en base a nacions, quan aquestes es barregen pels carrers. Els independentistes més lúcids ho saben, i per això fugen de l’associació independentisme-nacionalisme com de la pesta.

El nacionalisme, espanyol, català, rus o d’on sigui, és pitjor que l’independentisme.

Que un col·lectiu en un territori busqui la secessió en un moment donat del temps pot ser comprensible per raons de vulneració dels drets humans, d’explotació d’un grup ètnic per un altre, o com a solució extrema quan valors universals compartits per tothom estan en perill. Per això ens sembla molt raonable que el procés de descolonització portés a l’Índia i a tants altres països a la independència. Això no converteix qualsevol procés independentista en motiu de satisfacció, com saben molt bé els pobres habitants de Sudan del Sud o de Mali del Nord. Com que en les democràcies consolidades no es donen aquests problemes, hi ha molt poques secessions en els països desenvolupats, per no dir cap ni una.

Però així com em venen al cap circumstàncies que podrien justificar la secessió, no em venen al cap circumstàncies que puguin justificar el nacionalisme com a ideologia dominant. Molts diuen que el nacionalisme del veí pot justificar el nacionalisme propi. Però això em sembla francament una anomalia argumental semblant a convertir en virtut pròpia allò que són defectes en els altres.

En realitat, molts dels problemes que patim els ciutadans de Catalunya els compartim amb la resta d’espanyols, i molts altres amb molts europeus, i altres encara amb ciutadans de tot el món

Hi ha qui pugui pensar que sóc un exagerat, que hi ha nacionalismes que no són tan malignes. Però em sembla que no sóc l’únic que ho pensa, d’altra manera no s’entendria que tanta gent es vulgui desmarcar del nacionalisme. Però, independentment de les desgràcies del nacionalisme, que potser me les imagino jo, té credibilitat sostenir que l’independentisme català de 2014 sigui no nacionalista? Se suposa que quan es diu que no és nacionalista és perquè és un independentisme racional, com a reacció única a un seguit de problemes que afecten a Catalunya i que tenen la seva culpa en Espanya.

En realitat, molts dels problemes que patim els ciutadans de Catalunya els compartim amb la resta d’espanyols, i molts altres amb molts europeus, i altres encara amb ciutadans de tot el món. Una solució tan dràstica i de conseqüències tan incertes per als nostres drets ciutadans i per al nostre benestar com la independència es posa pel davant de buscar solucions solidàries i col·lectives amb la resta de persones d’Espanya (amb els quals per cert molts tenim en comú parentiu, cultura, dos idiomes, i relacions comercials), d’Europa i del món que comparteixen els mateixos problemes. No és un valor bàsic de la racionalitat l’universalime, és a dir, la noció que tota la humanitat té els mateixos drets? És racional, pot ser fruit d’un argument que no passi pel nacionalisme, pretendre per a nosaltres unes solucions de les quals volem que quedin exclosos la resta de ciutadans espanyols que comparteixen els nostres problemes, des de les polítiques d’austeritat fins a la crisi de la monarquia?

Per altra banda, és realment no nacionalista la parafernàlia, la forma d’expressar-se i la simbologia de l’actual moviment independentista català?

La competència per veure qui posa més banderes i més grans, l’ocupació abusiva de l’espai públic, la proliferació de tota mena d’uniformes estelats (sabates, camisetes, jerseis, tovalloles…), els brots d’hispanofòbia, la culpabilització de l’enemic exterior, la manipulació permanent del llenguatge (llibertat, democràcia), la utilització manipuladora de mites del passat com a Sèrbia i Crimea… no són tot això expressions canòniques de nacionalisme pur i dur?

No són exemples de nacionalisme tronat dir que  “el destí de les velles nacions d’Europa és tenir el seu propi estat” (Artur Mas)  o referir-se al fet de tenir diverses identitats com una patologia (Josep M. Terricabras)? Si l’independentisme no fós nacionalista, tenir un nou estat no es veuria com un “destí nacional” (sinó com quelcom que contribueix a millorar el benestar de la humanitat) i no hi hauria d’haver problema a reconèixer una obvietat: la identitat dels catalans, com la de la immensa majoria dels europeus, és plural. I quan dic plural no em refereixo només a la Vall d’Aran: em refereixo a la presència a Catalunya de la cultura espanyola, junt amb la catalana, i junt amb la cultura de molts nouvinguts.

El nacionalisme independentista català es diferencia ben poc d’altres nacionalismes en un sentit crucial: es basa en una inversió fenomenal de temps, energies i recursos en la creació d’un marc mental  per ocultar les divisions de classe

En la meva opinió, el nacionalisme independentista català es diferencia ben poc d’altres nacionalismes (imperials, totalitaris, ètnics, majoritaris i minoritaris) en un sentit crucial: es basa en una inversió fenomenal de temps, energies i recursos en la creació d’un marc mental  per ocultar les divisions de classe. Això no és necessàriament conscient, sinó que es basa en mecanismes psicològics i socials arrelats en la nostra evolució des de l’època en què érem caçadors-recol·lectors (quan a diferència d’ara, el món sí que estava organitzat en clans i les desigualtats eren escasses).

Finalment, si l’independentisme és racional i no nacionalista, com és que el moviment independentista no està uniformement distribuit en el territori i entre grups lingüístics i culturals? Com és que hi ha més estelades a Vic que a l’Hospitalet? Com és que els partits independentistes tenen més presència a comarques que a l’àrea de Barcelona?
Un dels grans experts en nacionalisme, Ernest Gellner, deia que el nacionalisme és l’aspiració de les nacions a tenir el seu propi estat. És a dir, no distingia entre nacionalisme i independentisme. Potser és una definició extrema. Wikipedia diu que el nacionalisme és la identificació de l’individu amb la nació. Busco i remeno, i no trobo cap definició de nacionalisme que no em sembli d’aplicació al gruix de l’actual moviment independentista català, i en especial als seus principals dirigents.