miércoles, 9 de octubre de 2013

Una alternativa federal i d’esquerres (Per Montserrat Pareja-Eastaway)


Parlar de sentiments és difícil. Penso que molts ens sentim així: el patriotisme i  el nacionalisme son per a mi motivacions inexistents.  De la mateixa manera que semblaria inversemblant  posar en tela de judici els sentiments dels que pengen banderes simbolitzant la demanda d’ una nació independent, ningú no pot negar-me que jo em senti diferent.  No comparteixo certes manifestacions i segueixo, espero, tenint un lloc al meu país.  Jo vaig celebrar la diada. Com ho he fet des de petita. Però no vaig participar a cap cadena humana i ningú té dret a qüestionar la meva catalanitat per no compartir el fet independentista.
Manipular és fàcil. Particularment quan les coses van maldades, quan les conseqüències de la crisi econòmica son devastadores, quan, per exemple, la gent jove ha de marxar del país per a treballar o quan  totes les famílies tenen algun familiar o conegut en atur. Què més fàcil que oferir solucions que engresquen, que prometen un món millor, que garanteixen més escoles bressol o més hospitals però no  expliquen el “com”.  Des de fa un temps a Catalunya s’han  minimitzat els costos del procés cap a la independència.  De fet, s’ha obviat el procés o inclús pitjor, alguns consideren que els processos amb conseqüències negatives son necessaris per a que els nostres fills gaudeixin d’un món millor. Probablement, prefereixo pel·lícules com Blade Runner per a distraurem amb ciència ficció. 
Parlar de política o de polítics avui resulta complex. La voluntat de focalitzar els discursos sobre la realitat, la possibilitat o la viabilitat d’una Catalunya independent  fa que temes que jo i molts com jo considerem prioritaris en la discussió política hagin passat a segon terme. Fer política des del govern vol dir governar, fer lleis, prendre decisions...vivim en moments d’austeritat i de grans penúries econòmiques per moltes famílies.  Com és possible?, em pregunto jo, que la discussió, per exemple, sobre si tindrem doble nacionalitat “el dia després de“ degut als vincles emocionals amb la resta d’Espanya hagi substituït una reflexió seria (i un gir en l’acció)  sobre les implicacions de, per exemple, les llistes d’espera als hospitals públics, la retallada de les pensions o la problemàtica a les aules de les escoles públiques?
La fractura social a Catalunya és creixent.  Fins fa poc temps, els meus amics independentistes i jo érem capaços de discutir, de no estar d’acord i fins i tot de celebrar la divergència d’opinions.  Tal i com he dit abans, l’escalfament ideològic al que ens han sotmès en els darrers mesos ha fet pràcticament impossible dissentir.  O ets independentista o no existeixes.  O simplement, no hi comptes. Em pregunto si sóc jo la única que prefereix no parlar de ‘certs temes’  per tal d’evitar posicionaments visceralment oposats i sopars que acabin com el rosari de l’aurora. Em pregunto si sóc jo la única que s’ha sentit  posada en evidència quan al Facebook corrobora coses que diuen en Cercas, en Évole o en Muñoz Molina.  No m’agrada gens sentir la sensació de ‘ets dels nostres o no?’.   
Cal donar solucions a l’encaix amb Espanya. D’això ja fa força temps. L’esgotament del model polític i econòmic proposat per la transició ha configurat unes hisendes insostenibles i una situació a la que cal donar-hi sortida. El model federal és una proposta possible, reivindicada des de molts sectors de la societat. 
Alguns hem pres la iniciativa.  Més enllà del que els governs i certes institucions estiguin maniobrant, som cada vegada més els que tenim la necessitat de compartir una alternativa diferent, una alternativa que es centri en les persones, en un futur sostenible, en un sistema econòmic que garanteixi la qualitat de vida per a tots, en un país on  la preocupació principal sigui la polarització entre rics i pobres i no el que posi al passaport.
Molts avui somnien en llegar una Catalunya independent al nostres fills.
Jo voldria que la Natàlia i els seus fills visquessin en una societat més justa, on existeixi igualtat d’oportunitats, on es lluiti per una qualitat de vida digne per tothom. Més sostenible i estratègicament posicionada en el món . 
Una Catalunya diversa
Una Catalunya digna
Una Catalunya Europea
Una Catalunya d’esquerres
Una Catalunya inserida a una Espanya federal que reconegui  l’articulació de la diferencia.
L’alternativa del federalisme la considero no només necessària sinó imprescindible.

5 comentarios:

  1. 1

    Per començar diré que aquest escrit és com tots els escrits que llegeixo últimament de "federalistes" parlant de "federalisme": Victimisme a dojo, superioritat moral, trasgiversador, i buit de contingut. Resumint: demagògia a granel.

    Parles com si els independentistes et neguéssim o qüestionéssim la teva catalanitat quan això no és cert. Sentir-se català és una opció personal i per tant ningú t'ho pot imposar o treure. En canvi, haver-se de sentir espanyol és una imposició de l'estat. Qui nega a qui? Qui imposa a qui? Per cert, hi ha gent que se sent espanyola i tot i això, votaria si en un referéndum d'independència. S'hi mesclen molts aspectes en aquest procés. No és un moviment identitari, perquè si ho fos no seria ni transversal ni majoritari. Jo sí que tinc pàtria, i no es diu Catalunya, s'anomena prosperitat. I aquesta pàtria la comparteixo amb la gent amb qui convisc. I sí, sóc nacionalista. Em sento català i prou. Defensaré la meva cultura, llengua, història, etc... I ho faré per dignitat. El que no faré mai, és pretendre que tothom senti el que sento jo. No vull imposar res a ningú ni que ningú m'imposi res a mi. No som supremacistes. No ens creiem millors que ningú. Però sabem que som diferents a la resta. Tant com la resta són diferents entre ells. Som un poble més. Per cert, si tan nonacionalistes sou, perquè defenseu tant la nació espanyola? També us podeu fer apàtrides i fer política global i no capar-vos en fer política "regional". Enganyeu com en el títol del blog: Esquerra sense fronteres. Jo diria Esquerra amb fronteres espanyoles. És el que realment defenseu. Preferiu acostar-vos als ultraconservadors del PP que a la socialdemocràcia d'ERC o al socialisme de les CUP. Preferiu canviar-li el maquillatge a aquest règim filofranquista del qual en treieu un rèdit, a canviar-lo de dalt a baix per a acostar-lo a la gent. Us feu dir progressistes, i només sou una colla espantada d'immobilistes conservadors.

    Dius que manipular és fàcil: Quanta raó! Particularment quan els partits són sectes endogàmiques, opaques i que miren per al seu propi interès, i que no els formen la gent més preparada sinó la gent més mesella que es ven per un plat de llenties. Titelletes sense criteri ni ideals moguts per la cúpula a través dels "fils" del poder, el clientelisme, les subvencions (suborns a cara descoberta) per "ser dels nostres", i així un llarg etcètera. Et podria explicar com funciona el PSC respecte els sindicats, les "casas regionales", associacions de tot tipus, etc... de la meva ciutat. Però sent "federalista" ja sabràs com funciona tot això. Quan la gent actua així, però no forma part de cap partit polític en diem màfia. Així que després de mirar "Blade Runner" mira't "Un dels nostres". És el resum perfecte de com funciona la "democràcia" espanyola. I si vols entendre com funcionava el PSC en temps de vaques grasses, et recomano "Casino". Et parlo d'aquells temps quan els diners rajaven i on el PSOE i el PSC eren hegemònics en el poder, i no van moure ni un dit per fer aquest canvis "federalistes" i de "lluita de classes" que ara promulgueu.
    CIU ara està pel dret a decidir, i potser és per a canviar el sistema però per a mantenir els privilegis de casta que han aconseguit durant aquests últims trenta anys. Però el procés no és seu, és de la gent, i farem el que sigui (sense violència) per expulsar la oligarquia ja sigui castellana, catalana, o de la conxinxina. Que ho tinguin ben present. I això que dic no surt de la boca (o el teclat) d'algú antisistema. Ho diu un ciutadà de classe mitja (cada cop més baixa). Que quedi clar.

    Que tu creguis que l'independentisme és fum deu ser perquè el sents però no te l'escoltes.

    ResponderEliminar
  2. Desgraciadament, jo també tinc amics i coneguts amb qui darrerament ja no podem parlar, perquè la presència d'aquest "procés independentista" ho ha empastifat tot. A mi em sembla trist que qualsevol problema, qualsevol qüestió quedi postposada sine die, perquè ara només es pot parlar del procés que ho arreglarà tot per art de màgia.

    A mi no em molesta especialment que una part (majoritària o no) de la societat hagi apostat per aquesta opció, el que em sap greu és que sigui un plantejament acrític, irracionalista i autocomplaent. És trist veure com després d'anys de lamentar i riure's de determinades postures del nacionalisme espanyol (les promogudes per la Cope, Intereconomía o ABC) ara es repliqui en clau catalana, argumentant dèbilment, usant eslògans buits i fins i tot explicant la història degudament manipulada.
    Semblava que després de 200 anys de pensament racionalista, d'anàlisi històrica i de mirada crítica, aquesta situació era impossible.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. No posposo res. Estem immersos en un procés i tot té els seus tempos. Ja et vaig dir en un altre blog que la "lluita de classes" sortirà a la llum quan duem a terme el procés constituent. Allà serà on tindrem veu tots i totes. Ara l'únic que estem fent és canviar el paradigma per a poder començar aquest procés constituent.

      Ningú per part de l'independentisme ha dit que viurem en "el país de les meravelles". Diem que tenim més potencial amb un estat a favor (català o catalanoaranès) que amb un estat a la contra (espanyol).

      Dius que som un moviment acrític, irracional i autocomplaent. Em sembla que et confons. Estàs definint el "federalisme". Sou vosaltres qui dieu que el federalisme (no se sap quin encara) és la SOLUCIÓ. Nosaltres diem que la independència és una EINA. Si et moguéssis per entorns independentistes, tant físics com virtuals, veuries que d'acrític, irracional i autocomplaent res de res. Els que més parleu sobre nosaltres sou els que menys ens coneixeu.

      Durant els últims 200 anys hem estat sotmesos a un estat absolutista, totalitari i feixista que ha manipulat la història com li ha donat la gana. Ara, amb certa llibertat, els historiadors poden fer la seva feina sense censura. Si tu et vols creure la "història" que explicava el franquisme (per exemple), doncs tu sabràs que fas. Però tingues en compte que ens donaràs la raó quan diem que Franco és mort, però el franquisme sociològic viu entre nosaltres. Concretament dins el teu cap. I dins els caps de la gent que dóna per correcte "la història oficial".

      Intentar comparar-nos amb la Cope, Intereconomía o ABC ja diu com "d'espavilat" ets. La Chacón i el González (terrorista d'estat) tenen la porta oberta al diari el mundo. Però d'aquests no en diràs res.

      Per cert: dius ""...argumentant dèbilment, usant eslògans buits..."". De qui parles? De l'independentisme o de vosaltres? Dir que no he dit res en els tres comentaris anteriors, havent fet tu el "comentari" al que estic responent... Té collons la cosa. No has replicat RES del que dic en els tres comentaris anteriors al teu.

      Eliminar
    2. "Queixals", tot i que ja se que els debats amb tu no solen arribar a cap acord, et dic que aquesta resposta me la copio i la guardo perquè conté gairebé tots els tòpics i eslògans de moda, repetits fins a l'avorriment.
      És fascinant que em diguis que "el franquisme viu dins del meu cap": tan sols expressa un desconeixement voluntari i profund de les opcions federalistes i dels seus defensors, entre els quals hi ha figures com Joan García Oliver o Bonaventura Durruti. Creus que el franquisme vivia dins del seu cap?

      Eliminar
  3. A partir d'ara, aquest blog es reservarà el dret d'eliminar comentaris que, pel seu caràcter anònim o agressiu, no contribueixin a un debat relaxat.

    ResponderEliminar