Economia i política del federalisme europeista (Per Francesc Trillas)

Els estats-nació es van consolidar com quasi el que són ara en el segle XIX, i van ser un element fonamental en el desenvolupament del capitalisme i la revolució industrial. Algunes nacions europees van aconseguir crear un estat i altres no, i algunes van consolidar estats millors que d’altres. La identitat nacional servia com a bé col·lectiu que facilitava l’intercanvi i la creació de mercats (de treball, capital  i de mercaderies) d’un abast que anava molt més enllà del local, que era l’abast típic dels temps pre-industrials. La rivalitat entre estats-nació (combinada amb crisis econòmiques) també va portar grans catàstrofes, com les dues guerres mundials, que van néixer a Europa i que Europa va patir com cap altra regió al món. L’opressió de minories nacionals que no esdevenien estats també fou una gran font d’indignitat, com ho ha estat l’exacerbació dels sentiments nacionals quan queien els paraigües federals, com vam veure en el cas de Iugoslàvia, meravellosament retratat per Clara Usón a “La Hija del Este”.

La Unió Europea suposa el principal intent de superar el poder dels estats-nació, amb la paradoxa que el seu funcionament es basa en el respecte a les decisions dels estats-nació i el seu poder de veto. La perspectiva d’una unió federal democràtica, sense fronteres legislatives i regulatòries, amb unió fiscal i bancària, suposa una gran esperança de pau i també de prosperitat compartida: Europa suposa el 7% de la població mundial, el 25% de la riquesa mundial i el 50% de la despesa social mundial. El full de serveis de la UE ja és brillant, unint en objectius comuns els vells enemics de sang, i per això la institució va rebre merescudament el Premi Nobel de la Pau. Però el potencial de futur és immens... si els ciutadans europeus volen, és clar. Però avui el somni es veu enterbolit per l’amenaça triple de la crisi econòmica (financera, fiscal i de l’euro), els populismes i el nacionalisme.

Cada diumenge el veterà periodista liberal-progressista Eugenio Scalfari ens recorda al diari italià La Repubblica que sense l’evolució d’Europa cap a un estat federal (amb aquestes paraules, llegides diumenge rere diumenge com un ritual laic que s’ha convertit en la meva missa dominical) serà difícil una política de creixement econòmic i de solidaritat social al continent. També ho recorden col·lectius com el grup Spinelli o eurodiputats com l’ecologista Daniel Cohn-Bendit. L’aliança entre sectors liberal-progressistes, socialdemòcrates, ecologistes i democratacristians hauria de fer possible avançar amb més rapidesa cap a una Europa més federal que intergovernamental.

D’acord amb el Trilema de Rodrik, hi ha tres coses de les quals n’hem de triar dues, perquè les tres alhora són impossibles: l’estat-nació, la democràcia política i la integració econòmica supra-nacional. En les dècades posteriors a la segona guerra mundial, els estats nació i la democràcia política van coexistir en els països desenvolupats limitant als acords de Bretton-Woods la integració econòmica internacional. En els anys anteriors a la gran depressió dels anys trenta, el patró or va fer compatibles la integració econòmica internacional i els estats-nació, posant en seriós perill i al capdavall fent imposible, la democracia política, perquè la camisa de força del patró or no podía donar resposta a les demandes creixents de la ciutadania. Un federalisme global faria compatibles la democràcia i la integració econòmica internacional, però acabaria amb l’estat-nació, que ha estat l’escenari sobre el qual s’han construit els estats del benestar fins ara.

El federalisme global el tenim lluny, tot i que ha de ser la gran utopia que no perdem de vista. Però a Europa, tenim en les nostres mans fer compatibles la democràcia política i la integració econòmica (deixant enrere els estats-nació), creant un gran subjecte polític i econòmic, la Unió Europea, que sigui rellevant en un món que té plantejats enormes reptes globals (el canvi climàtic, l’estabilitat financera, la pobresa mundial). Alguns, en canvi, són partidaris de reforçar o crear nous estats-nació en un món de lliure comerç (amb poques restriccions al poder del capital, per exemple baixant impostos i estàndards regulatoris per atraure inversions), posant en seriós perill la democràcia (no la democràcia formal, però si una democràcia on es pugui decidir per exemple sobre si mantenir o no l’estat del benestar amb impostos elevats), com en l’època del patró or. Un tercera opció seria oblidar-nos de la integració econòmica i consolidar l’estat nació en un marc d’aïllament, que és l’opció de certa esquerra rupturista (al meu entendre ja és massa tard per a això, i ens impediria crear una Europa democràtica, rellevant, en pau, amb els seus fantasmes ben amagats). El debat sobre fronteres i sobiranies s’ha d’emmarcar en aquests grans processos. Si no ho fem així el convertim en un debat provincià totalment mancat d’interès.

En l’horitzó d’una Europa integrada, els actual estats-nació, especialment aquells amb problemes greus de disputes sobre la sobirania d’algunes parts, faran bé a evolucionar en un sentit internament federal. La idea de jurisdiccions solapades de l’economista suís Bruno Frei cobra aquí certa rellevància: jurisdiccions de grandària i poder variable haurien de fer possibles l’autogovern, el principi de subsidiarietat, deixar experimentar, respectar les identitats i el multi-lingüisme. Però això s’ha de defensar sense perdre de perspectiva el gran objectiu (crear una Europa unida i democràtica). De fet, una cosa crec que no es podrà aconseguir sense l’altra: una Europa federal en el sentit d’integrada no serà possible si els actuals estats-nació no solucionen els seus problemes institucionals i identitaris interns, que impedeixen crear un consens per avançar cap a una Europa sense fronteres (perquè molts estan entretinguts sobre on han d’estar aquestes fronteres i enfonsen en aquesta qüestió tot el seu capital polític). Per avançar cal més coratge que el que estem veient, cal en particular que tots els que hi creiem (els federalistes) fem sentir la nostra veu i deixem de tolerar que el debat polític sigui una competiticó de nacionalismes en alguns llocs i de populismes en altres (o les dues coses). L’actitud de veure amb simpatia com els “nostres nacionalistes” contrarresten els “altres nacionalistes” té el risc dels efectes no desitjats: polarització, divisió de l’esquerra, intolerància creixent, maniqueisme, xenofòbia, ocultació de la pobresa i la desigualtat creixents, ocultació de la corrupció. Millor que comencem a aixecar amb més força la nostra veu. Visca el federalisme!